Road trip
Setmana tranquil·la a Siargao, ja que els vents onshore provocats pel tifó han impedit la formació d’ones bones per surfejar. Hem tingut un parell de dies en què ningú no ha pogut fer surf, però el tercer dia, observant des de terra, vam veure un vaixell a Stimpy’s. Aquest lloc, protegit per una illa deserta que bloqueja una mica el vent, semblava que algú estava surfejant. Sense pensar-ho vam anar cap allà, però no vam ser els únics amb aquesta idea. Després de dos dies sense onades, tots els surfistes vam anar en massa.. Caos total, només hi havia una onada i no n’hi havia prou per a tots. Desprès de surfejar la meva primera onada el que venia a la onada del darrera hem va arrollar.. vaig tenir sort de submergir-me a temps, però no vaig poder evitar que la quilla de la seva taula tallés la meva.. una mes a la col·lecció.. per sort va tenir reparació. Menys sort va tenir la noia de Israel que venia amb nosaltres al vaixell , que va acabar a l’hospital després que una quilla li obrís el cap.
Hem surfejat amb el Pere i el Borja, mentre la Thalia aprofita el matí per fer yoga. Després, ens reunim tots per anar a dinar al Kurvada, el restaurant de referència per els surfers a Siargao.
Cap de setmana de road trip cap al nord de Siargao. Primer, vam aturar-nos a la platja de Pacifico, on coneixia el Ramil, l’instructor amb qui vaig fer surf l’any passat amb la Laura. Encara que no hi havia onades, el Ramil ens va informar sobre una altra platja a 20 minuts de distància que sí estava funcionant. Malauradament, ell no podia unir-se a nosaltres perquè tenia la taula trencada, però va gestionar que dos instructors acompanyessin a la Thailia i el Pere. Així, tots cinc vam seguir cap al nord en moto en busca d’onades.
Avui al matí he començat a sentir tiros i he vist nens pels carrers amb uns tubs metàl·lics. M’han explicat que és una tradició típica quan s’acosta el Nadal aquí a Siargao. He anat amb dos nens i els i he demanat que m’ho ensenyessin, es tracta d’un tub metàl·lic fet de llaunes on introdueixen un líquid inflamable i, en un extrem, hi posen un metxer que fa la xispa. Tot i que no dispara res, el soroll que fa és semblant al d’un bon petard.
Avui he estat a l’Ohm Cafè amb la Michelle, que és originària de Surigao, una altra illa propera. Com molts locals, ella va venir a Siargao des d’altres parts de les Filipines, atreta per les oportunitats que ofereix el turisme. És fàcil oblidar, especialment per a turistes com jo, com pot ser de difícil la vida per a ells. Veuen com nosaltres arribem i gastem diners sense parar, en coses que ells difícilment podrien permetre’s. Per exemple, ahir vam anar a una pizzeria de forn de llenya on una pizza i dues cerveses artesanals van costar 1.000 pesos, uns 16 euros, mentre que la cambrera que ens va servir guanya 500 pesos al dia, menys d’un euro l’hora. La Michelle, per exemple, només ha anat al cinema tres vegades a la seva vida, havent de fer més de cinc hores de carretera per arribar a un cine. Siargao està ple d’australians, israelians i europeus que viuen en viles de luxe. La Michelle s’està espavilant, va començar de cambrera i ara està gestionant la construcció d’una vila turística per a una inversora d’Austràlia. Al mateix temps, envia diners a Surigao, on té un petit negoci de cria de porcs que engreixa i ven tres mesos després. A les Filipines, malgrat ser un arxipèlag, consumeixen més carn que peix, de fet, el lechón i els xixarrons són molt populars i és comú veure com els venen als carrers.
La Thalia i el Pere no han volgut venir a la piscina amb nosaltres, han optat per allotjar-se en un hotel de cinc estrelles. Avui, la Thalia m’ha trucat per dir-me que el Pere no podia moure’s de dolor. L’hem carregat a la meva moto i l’hem dut a la clínica local, on ja havíem estat amb el Mini i el Berni al juliol. Sembla ser un atac de pedres.. Pere, se que llegiràs el blog, això quedarà com una anècdota divertida que recordarem, d’aquí a dos dies tornarem a les ones donant-li canya!
Avui, feia molt de vent i la platja estava plena de gent fent kite i foil, les barques no s’atrevirien a sortir pel fort oleatge. Ja donava per perdut el dia, però a la tarda, mentre m’apropava on surten els vaixells, ha sorgit l’imprevist.. tornem al pla és que no hi ha cap pla. Un filipí que es deia Ken, veient-me amb la taula a la moto, m’ha dit que havia convençut un capità amb un vaixell més gran de l’habitual per sortir amb tres israelians, un francès, i ell mateix. No sabien si anirien a Stimpy’s o a Rock Island, decidirien des de la barca. A la foto, la illa de la esquerre es Stimpy’s i la de la dreta es Rock Island.
El repte era gran, ja que la onada de Rock Island és de dretes i feia molt onatge, i jo sempre surfejo onades d’esquerres com a Stimpy’s. Però ja estaven tots a bord, i era l’única oportunitat del dia.. Lo tomas o lo dejas. Sense pensar-m’ho més, m’he unit a ells, i per sort, la onada de Stimpy’s estava millor. Les condicions eren extremes, amb un onatge fort i amb ratxes de vent que fa uns mesos no hauria estat capaç de remar. Però avui, sentint-me en la millor forma física que he estat mai, he aconseguit arribar a les onades. Una sessió sols per a nosaltres a Stimpy’s mentre es feia de nit, he agafat nomes dues onades, però les més grans que he agafat mai. Pura adrenalina.
