Katiet

Katiet és un petit poble al sud de l’illa de Pulau Sipura, a l’arxipèlag de Mentawai. És el lloc més remot on he estat mai. Per arribar-hi, primer has de volar fins a Padang, a l’illa de Sumatra, després agafar un ferry de quatre hores (només n’hi ha tres a la setmana), un cop a terra, travessar tota l’illa durant dues hores de cotxe. Un trajecte llarg que et deixa clar, des del primer moment, que aquí no hi arribes per casualitat.

Fa poc més de cinc anys, a Katiet no hi havia ni carretera ni electricitat, i només s’hi arribava per mar. Amb la pandèmia van construir una carretera i van fer arribar l’electricitat. Avui, Katiet agrupa algunes de les millors platges de surf a nivell mundial, amb pocs allotjaments i poca cosa més. No hi ha barberies, ni farmàcies, ni hospitals, ni tan sols una botiga de records. Només una carretera principal i camins de terra enfangats que et porten, sovint per la mateixa platja, fins als spots de surf. Des del primer moment entens que aquí et valdràs per tu mateix: Si et fas mal, no hi ha farmàcia, no hi ha hospital, no hi ha xarxa de seguretat.

A Katiet hi ha tres ressorts on pots anar a menjar peix fresc i plats ben fets, però si vols cuinar tu mateix, la cosa es complica. Hi ha alguna petita botiga amb quatre llaunes de conserva i poca cosa més. El dia que arriba el ferry has d’afanyar-te a agafar fruita, perquè vola, i molts dies simplement no en trobes. No hi ha ni carn, ni peix, ni productes frescos a l’abast. La vida aquí és senzilla, gairebé primitiva. Són cristians, i al cementiri del poble enterren la gent directament a terra.

Aquesta setmana he descobert que han obert un “forn” occidental, però només obre els dimecres i divendres. Pots encarregar pa i croissants, però ho has de fer amb dies d’antelació. Així que aquest divendres, He pogut esmorzar dos croissants.

Mentawai és un diamant en brut, i el govern d’Indonèsia ho sap. Tot està a punt de canviar. Fa pocs mesos han acabat de construir un nou aeroport, i la idea és que hi arribin vols internacionals des de Singapur i Kuala Lumpur. És qüestió de temps que tot canviï radicalment. La gent ho sap, però no són del tot conscients del que els ve a sobre. Estan construint ressorts a marxes forçades, mai havia vist res igual. Vas pels camins de terra i veus inversors internacionals acompanyats de locals comprant terrenys, i als restaurants sempre hi ha taules amb gent tancant tractes.

El problema és que la gent d’aquí no té cultura financera. Fa menys de cinc anys no tenien ni llum, i ara veuen com els seus veïns, van amb moto nova i Iphone perquè han venut un tros de terreny. Els pocs blancs que hi ha cridem molt l’atenció, i molts locals et paren pel carrer per oferir-te terres que pràcticament regalen. Podria comprar un terreny davant del mar sense ni demanar un préstec. El Riggo de Califòrnia, el Francesco d’Itàlia i l’Elijah d’Holanda, amb qui vaig anar a surfejar, es van conèixer aquí fa tres setmanes i ja s’han comprat un terreny junts davant del mar per quatre duros. La gent d’aquí no s’adona que, per una moto nova, està venent el seu futur.

Pel que sé, les tribus que viuen al mig de la selva ja comencen a acceptar tabac i accessoris a canvi de deixar-se visitar. Queden dos dies perquè es converteixin en una atracció de circ.

Què en penso de tot això? M’agradaria que es quedés salvatge, tal com està ara. Però també sé que, com a europeus, ja ens hem carregat bona part del nostre litoral i ara venim precisament a Àsia a gaudir d’aquestes platges. Qui som nosaltres per dir-los què poden fer o no amb les seves terres? Com expliques a una persona amb una educació molt bàsica que no vengui el seu terreny i que pensi en projectes a llarg termini? Com expliques que hauria d’invertir els diners si mai n’ha tingut a les mans? Hi ha una línia molt fina entre ajudar i caure en el paternalisme de pensar que sabem millor que ells què han de fer. A través de les xarxes socials han vist com vivim a Europa, i ells també ho volen. Estic segur que d’aquí a poc temps, quan el ressort estigui construït, molts acabaran treballant de cambrers al mateix lloc on abans hi tenien casa seva, per un sou de seixanta euros al mes. Tinc un sentiment contraposat, perquè sé que, estant aquí, també contribueixo a aquest procés, però també sé que era inevitable.

I el surf, en la meva línia… Davant de casa tinc Lance’s Right, una world class que en dues setmanes no m’havia atrevit a provar. Super agressiva i directa sobre el reef. La setmana passada m’hi vaig animar. Vaig trigar poc a comprovar la seva fama, no havia agafat ni una onada quan una onada em va caure a sobre i em va partir la taula per la meitat. Així que vaig haver de comprar una taula nova, i ja que hi érem, vaig seguir reduint mida. Ara vaig amb un 5’11 de 28 litres.

Taula que, per cert, ahir pel matí vaig rebentar amb el meu genoll en una caiguda fent surf…

La vaig portar a reparar i a la tarda li vaig demanar al Max, el propietari de l’allotjament on estic vivint, si tenia alguna taula per deixar-me mentre arreglaven la meva. Em va deixar una i vaig tornar a entrar a Lance’s Right. Era una 5’3, petita, i vaig agafar una onada molt gran. Adrenalina a tope. Estava surfejant quan la onada em va caure a sobre amb tanta força que em va partir el leash. Quan vaig sortir a superfície vaig notar que ja no duia la taula lligada al peu. Moments crítics. Lance’s Right és un tub que et xucla cap a dins, i allà dins, sense taula que et faci de salvavides, et pots posar en problemes ràpid. Vaig mantenir la calma i vaig començar a nedar, demanant ajuda als altres surfistes, que em van ajudar a recuperar la taula. Aquí, només ficar-te a l’aigua ja et pugen les pulsacions. 

Però el que estic aprenent més no és només a saber caure bé, sinó a llegir les onades: Quines són per mi… i quines no.