La Mission
Dues setmanes més de surf a Mentawai. He estat compartint sessions amb el Manuel i el David, de la República Dominicana, i amb el Carlos, que és de Veneçuela però viu a Tenerife. La majoria de surfers a Katiet són australians o californians… feia falta una mica de sang llatina. Molts bons moments, moltes rialles i una connexió que ha fet que el temps passi volant.
Hem estat surfejant junts diferents onades, però des que vaig trencar la taula per la meitat a Lance’s Right, no hi havia tornat a entrar. Amb ells un dia que no estava molt gran hem vaig tornar a animar. Érem uns deu surfers a l’aigua, entre ells el Koby Abberton, exprofessional i protagonista de la pel·lícula Bra Boys.
Tot anava perfecte. Vaig començar a agafar bones onades, però em vaig confiar massa… i l’onada em va tornar a posar al meu lloc. Estava surfejant una quan es va tancar sobre mi i em va estampar contra les roques. Va ser un bon cop, amb alguns talls del corall. Una setmana després encara tinc alguna marca que segurament hem quedarà marcada… però com a mínim, em queda una bona història per explicar.
Surf extrem a Mentawai. Sento que estic fent un màster aquí, i que quan torni a onades més petites, hauré fet un salt important. I per si faltava algun ingredient… han començat a aparèixer cocodrils entre les onades. Jo, de moment, no me n’he trobat cap, però millor no baixar mai la guàrdia.
Per si no en tingués prou amb el surf, un dia que les onades estaven massa grans vaig decidir no entrar a l’aigua i anar a explorar l’illa amb la moto. Total, se’m va sortir la cadena i vaig haver d’arrossegar la moto fins al poble més proper… i anava descalç així que va ser divertit.. Em van arreglar la moto, però tampoc duia diners, així que vaig haver de tornar un altre dia per pagar.
Mentawai és tan remot que encara hi ha onades que no tenen ni nom. Estan per descobrir. Em recorda al Berguedà, aquí, els pocs occidentals que hi viuen des de fa anys no t’ensenyen fàcilment els spots, se’ls guarden com nosaltres ens guardem els millors llocs de bolets. A la foto sortim l’Anna i el Max, els propietaris de la casa on visc, i el Bruno, que també viu aquí. Són de França, però parlen indonesi perfectament i fa més de quinze anys que van arribar aquí. Després de més d’un mes aquí, el Bruno (el de la camisa) per fi va confiar en mi i em va dir que, si volia, l’endemà del sopar em portava a les 6 del matí a surfejar amb ell. Vam creuar la selva junts i em va ensenyar algunes de les onades secretes. Moments increïbles sense mòbil però moments que hem quedaran gravats a la memòria.
Escric aquesta entrada des de Mentawai, però ja no hauria de ser aquí. Dissabte a les set de la tarda estava a punt de sopar a casa de l’Anna i el Max. Era un sopar de comiat, marxava diumenge amb el ferry cap a Padang a la illa de Sumatra i dilluns al matí volava a Kuala Lumpur. Però una tempesta s’acostava, i de sobte va arribar la notícia que cancel·laven el ferry de diumenge. Moments de confusió. Es deia que potser sortia un ferry aquella mateixa nit des de Tuapejat, a dues hores en cotxe de Katiet. El van confirmar a última hora, així que vaig fer la maleta com vaig poder en deu minuts i vam sortir volant amb un californià a cent per hora, travessant la selva de nit i sota una pluja que queia a bots i barrals. Vam arribar… però el ferry ja havia marxat. Tres hores més de tornada cap a Katiet. He perdut el vol que m’havia de portar avui a Kuala Lumpur. Ara la idea és sortir demà dimarts a la nit i volar dimecres al matí, si tot va bé. Encara tinc uns dies de marge abans no perdi l’enllaç cap a Sri Lanka, diumenge a la nit.
