Nova aventura
Fa 3 mesos vaig tornar d’un viatge d’un any i quatre mesos per Àsia. 14 països, 33 avions, conèixer gent increïble, centenars de experiències noves… Estava esgotat i amb ganes de tornar a casa, de desconnectar i recuperar la calma. Tenia clar que volia passar una bona temporada sense agafar cap avió i que volia viure a Berga. I ho continuo pensant: El meu lloc és Berga, i és aquí on vull viure.
Les primeres setmanes a Berga no van ser com m’esperava. Em va envair una sensació de buidor. El meu cos s’havia acostumat a la dopamina constant, a un ritme molt alt. Em llevava a Hong Kong i com m’avorria, comprava un bitllet d’avió per el mateix dia i a la tarda ja era de festa a Vietnam. M’escapava de la policia a Sri Lanka, terratrèmols a Indonèsia, tifons a Vietnam, empresonat al Japó, enduro per les selves de Filipines, accident de surf a Mentawai, taurons a Austràlia, avortament d’aterratge a Singapur, accident de moto a Sri Lanka… El meu cos vivia híper estimulat. Però el que realment necessitava era temps. Temps per tornar a acostumar-me al ritme de Berga. A dia d’avui, aquella sensació de buidor ja no hi és. El cos s’adapta molt més ràpid del que sembla. Però…
Estic escrivint aquest text des de l’avió i encara ho estic assimilant. Penso: De veritat has tornat a marxar sense bitllet de tornada? Fa 3 mesos que he tornat d’un llarg viatge i estava gaudint d’estar a Berga… Per què marxes ara?
Realment, aquesta vegada no volia marxar. Però durant el viatge vaig conèixer molta gent, gent amb vides increïbles, i tots tenien una cosa en comú. Si els passava un tren per davant, no el deixaven escapar. I precisament aquest és el motiu pel qual, tot i voler estar ara a Berga, torno a estar pujat en un avió. Hi ha un tren que no vull deixar a escapar.
Durant aquest estiu em llevava a les nits i no podia parar de pensar-hi. Li donava voltes i més voltes… fins que vaig començar a trucar a gent que havia conegut durant el viatge, a informar-me dels passos a seguir, i poc a poc tot va anar agafant forma. I quan me’n vaig adonar… ja tenia el bitllet comprat.
Però aquest viatge no té res a veure amb l’anterior. Perquè no penso voltar: tinc un sol destí i un projecte molt concret. Per tercera vegada, torno a Lombok.
Torno a Lombok a comprar una casa i rehabilitar-la per transformar-la en una vil·la. Què pot sortir malament? No parlo l’idioma i el meu anglès, igual que el seu, és limitat. Soc analista de dades i no en tinc ni idea de construcció. He d’obrir una empresa a Indonèsia i mai n’he obert cap. Una altra religió a la que estic acostumat, perquè són musulmans. Una altra cultura. Un volcà actiu a l’illa. Cada certs anys hi ha algun tsunami o tifó. Què pot sortir malament?
Això és el que em preguntava cada nit. I vaig arribar a la conclusió que la resposta era: RES. Perquè el que realment em faria mal seria quedar-me amb el pensament de “què hauria passat si…”.
La resposta és RES i potser el resultat no serà l’esperat, però independentment de com acabi tot, gaudiré del camí i de l’aprenentatge.
Un altre “problema” és que jo no em quedaré a viure a Lombok. Gestionaré la vil·la des de Berga. Així que, tan bon punt acabi el projecte, tornaré a casa. Més o menys sé el temps que em pot portar, però a dia d’avui no sé quan tornaré, i no és fàcil conviure amb aquesta incertesa.
A diferència de la primera vegada, ara soc més conscient que, a part de surf i palmeres, hi ha altres coses. Estàs lluny de la família i dels amics, i hi ha moments en què et sents sol. Però no tot pot ser tan fàcil: Cal fer sacrificis.
No tenia pensat escriure el blog, però estic en un vol de 6 hores i no paro de pensar en els acomiadaments d’aquests últims dies. Molts de vosaltres m’heu dit que hauria de reprendre’l, que us agradava llegir-lo.
Doncs aquí va!
Fa més d’un any i mig vaig publicar la primera entrada del meu primer blog des d’Abu Dhabi, a punt d’iniciar una aventura increïble. I ara torno a ser a Abu Dhabi, publicant aquesta entrada des del mateix lloc, a punt de començar una nova aventura. Estic fent escala, pròxim destí i per quarta vegada: Kuala Lumpur.
Setmana d’adaptació a KL, i el dia 6 em planto a Lombok a començar la marxa!
I ja que hi era… com que no podré ser a la Ultra Pirineu, resulta que just coincideix amb la Marató de Kuala Lumpur, així que m’hi he apuntat. Mai he fet una marató d’asfalt, i amb la dificultat afegida que per la calor i la humitat es corre de nit. Però… què pot sortir malament?
