Terratrèmol a Lombok
Eren les 21:15 i acabava de tornar de sopar. Era de nit i plovia quan, de sobte, mentre treballava a l’habitació, tot va començar a moure’s. Vaig saber immediatament què estava passant: Un terratrèmol. Instintivament, vaig sortir corrent cap al jardí. Recentment m’havia traslladat al JM Hotel, buscant millor connexió a internet i serveis superiors. Tot i que el terratrèmol va durar només uns segons, vaig tornar ràpidament a l’habitació per agafar les claus de la moto, pensant en la proximitat al mar i la possible necessitat d’evacuar cap a una zona alta. A la recepció, la recepcionista acabava de rebre l’alerta d’un terratrèmol de 5.1 graus. Vam estar pendents de l’alerta de tsunami, però, afortunadament, no va passar res més i tot va quedar en una anècdota. Ara ja puc dir que sé què se sent quan es viu un terratrèmol.
Fa anys, quan era monitor de snowboard al CQUIE, la Raquel va ser una de les meves alumnes. Recordo amb una rialla el dia que es va trencar el braç baixant del telecadira, no precisament el meu millor moment com a monitor! Després d’aquell incident, vam perdre el contacte i no havia sabut res d’ella fins aquesta setmana. Coincidències de la vida, resulta que també està a Lombok, al mateix poble de Kuta on jo m’estic. Vam quedar per sopar, i vaig descobrir que la Raquel porta una llarga temporada vivint aquí. Ara és una coneguda del lloc, ben integrada i familiaritzada amb tot el que succeeix en aquest petit poble.
La meva setmana ha estat bastant tranquil·la. Començo els matins fent surf, alguns dies vaig a fer-me un massatge desprès per relaxar els músculs cansats. Les tardes les dedico a treballar, i els caps de setmana? Doncs, una mica de festa per desconnectar i gaudir de la vida social de Kuta.
El divendres vam tornar a quedar amb la Raquel, acompanyada aquesta vegada per Marc i l’Ander, dos amics seus catalans que també estan a Kuta. Em va sorprendre descobrir que a Kuta hi ha una gran comunitat d’espanyols. Molts dels negocis locals són propietat d’espanyols o de gent de Sud-Amèrica, i és habitual sentir parlar espanyol pel carrer. Kuta realment és una fusió curiosa de cultures, amb una barreja notable d’espanyols i australians.
És extremadament fàcil conèixer gent a Kuta, gràcies al bon ambient i la simpatia general. El divendres, mentre esperava la Raquel al bar ‘Circuit’, la Ica i la Elsa, dues noies de Lombok, em van convidar a jugar al bitllar amb elles. L’endemà, ens vam trobar de nou per prendre unes cerveses al jardí del meu hotel.
Aquella nit, vaig sopar sol a la barra de Mama Pizza, on com jo, moltes altres persones també estaven soles. Al meu costat, estava asseguda la Lucy, una noia australiana. Vam xerrar durant tot el sopar sobre les nostres experiències de viatge i vam acabar anant junts a prendre un gelat.
Per sortir de festa a Kuta, els llocs clau són els pubs Rasta i el Surfers Bar, que s’alternen cada nit. Al Rasta, vaig conèixer a Josh, un autèntic fiestero que em va presentar a les seves amigues australianes, i al Surfers Bar, amb la Raquel, vaig conèixer una bona comunitat de catalans residents a Kuta.
Cada matí, ben d’hora, rebo un WhatsApp de l’Andy, qui m’informa sobre les condicions de les onades a Gerupuk i si la marea està pujant o baixant, i el vent, un detall clau ja que solc anar al surf point de Don Don, que ofereix bones onades en aquestes condicions. L’Andy és la meva persona de contacte per organitzar els trasllats en barca i amb ell tinc acordat el preu. No obstant això, l’altre dia vaig arribar i un noi anomenat Ricky em va dir que era el cosí de l’Andy i que ell no hi era, però que l’Andy li havia dit que anés amb la seva barca. Quan vaig acabar la sessió i vaig tornar a port, vaig trobar-me l’Andy qui em va preguntar per què no li havia dit res. Li vaig explicar que havia anat amb el seu cosí Ricky. L’Andy em va aclarir que Ricky no era el seu cosí, sinó simplement un altre local espavilat que li havia robat el client.
Aquest incident és un clar exemple de les subtileses de les interaccions aquí a Lombok. És difícil establir llaços genuïns amb la gent local. La majoria de les vegades, els occidentals com jo som vistos més com a fonts d’ingressos que com a amics potencials. La realitat és que la seva economia depèn en gran mesura del turisme, això condiciona les relacions. Els missatges i les invitacions no sempre són gestos desinteressats, sinó moviments calculats per benefici econòmic.