El pla és no tenir pla
Setmana intensa a Palawan, aprofitant al màxim la meva setmana de vacances de la feina. Vam aterrar a l’aeroport de Puerto Princesa el diumenge, on vam passar la nit abans d’encarar una de les grans aventures de la setmana, la visita al riu subterrani de Puerto Princesa, una de les set meravelles naturals del món i patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Amb els seus 8,2 km navegables, vam explorar aquest lloc en barca, quedant completament captivats per la seva bellesa ancestral.
Després de la calma del riu, l’adrenalina no va trigar a fer acte de presència. El Mini i el Berni van veure una tirolina i, és clar, no van dubtar a provar-la. I tot i el meu vertigen, no vaig tenir més remei que llançar-me també… Va ser divertit!
Després vam agafar un taxi per un viatge de quatre hores fins a Port Barton, i aquí va tornar la màgia de no tenir cap pla establert. Amb la nit caient i sense lloc on dormir, ens vam refugiar en un dels pocs bars del poble. Sense cobertura de mòbil i gràcies al wifi del bar, vam trobar un allotjament que semblava encantador, encara que no estava directament a Port Barton. Després de contactar-los per demanar si ens podien passar a buscar, la sorpresa va ser majúscula. En lloc d’un cotxe, dos nois van aparèixer per portar-nos a l’hotel… en barca! Navegant cap al nostre destí amb la posta de sol de fons, vam arribar a un resort aïllat en una platja deserta, un escenari de pel·lícula.
Aquesta experiència inesperada ens va brindar dues nits de desconnexió total en una cabanya a peu de platja, amb llits rodons superposats i una dutxa a l’aire lliure sense sostre. L’endemà, una sortida en barca per fer snorkel ens vam veure tortugues marines, peixos de tota mena i coralls colorits. Per nosaltres, va ser una experiència increïble, un recordatori que sovint, quan deixes de banda els plans, sorgeixen les millors experiències.
I com sempre, trobant catalans arreu! El segon dia, un grup de quatre nois de Barcelona va arribar al resort, al vespre sense res a fer vam passar una estona prenent unes cerveses a la platja. També vam fer amistat amb la Yukie i el Luis, una parella de peruans que viuen al Japó.
El descans al resort va ser genial, però amb dos nits mes que suficient per nosaltres que no som de quedar-nos quiets. Així que vam tirar cap al nord fins a la població de El Nido. Allà, vam trobar un hotel amb unes vistes que semblaven tretes de Jurassic Park. Mentre esmorzàvem el segon dia, vam veure que la platja just davant de l’hotel estava plena de tortugues marines. Així que vam decidir anar a comprar equips de snorkel. A la botiga vam conèixer la Isa i el Pere, una parella de catalans que han viscut dos anys a Austràlia i ja tornaven cap a Catalunya però estan fent uns dies de vacances. Vam connectar de seguida i vam quedar per prendre alguna cosa a la tarda. Com diuen, “Déu els cria i ells s’ajunten”, si a nosaltres ens agrada la canya, a ells també! Ens van convidar a una sortida d’enduro per la selva l’endemà.
Això que ve ara, serà d’aquelles històries que no oblidaré mai. Tot i ser el novell en enduro, em pensava que seria un passeig turístic suau. No podia estar més equivocat. Va ser el meu bateig de foc en el món del enduro! La màgia de que “el pla es que no hi ha pla” va tornar a sorprendre’ns. En arribar, van començar a desempaquetar cascos, ulleres i equips nous.. ens van informar que érem dels primers clients del negoci i que acabaven d’obrir. Es temporada de pluges a les Filipines i érem els primers clients en sortir amb pluja. Ens van avisar que l’hospital més proper estava a cinc hores en cotxe.
Vam sortir els cinc amb dos guies, més un dels socis del negoci. Estaven decidits a gravar amb GoPro la sortida per promocionar el negoci. Els filipins, entusiastes i decidits a oferir-nos una aventura memorable, ens van portar per camins fangosos sota una pluja incessant, amb paisatges espectaculars. Poc a poc vaig anar adaptar-me a la moto.
Després de dinar es fa ficar a diluviar i va arribar el deliri! Ens vam dirigir a un sender per la selva que ràpidament es va convertir en un riu de fang. Sense tracció, vam quedar atrapats. Va començar el veritable enduro. Les motos relliscaven i van començar les caigudes de la moto a tort i a dret! Els propis guies eren els primer en caure.. Manetes, intermitents, fars trencats… va ser una festa d’adrenalina! Jo vaig caure tres o quatre vegades. Entre tots, ajudàvem a empènyer les motos muntanya amunt, caient una i altra vegada. Aconseguir pujar la moto fins al cim va ser una victòria. No tinc gaires fotos ni vídeos, estava massa ocupat! Per sort, tots cinc tenim una bona condició física, perquè si arriba a ser per els guies encara estriem al mig de la selva.
I després d’aquesta aventura extrema, vam arribar al nostre destí final, el poble més al nord de l’illa de Palawan, inaccessible per carretera i on proveeixen menjar cada dos dies per barca. Vam córrer lliurement per una platja deserta. Pura màgia!
Hem fet molt bona química amb l’Isa i en Pere, i durant tres dies hem compartit tota mena d’activitats aquí a El Nido. Ahir, però, l’Isa i en Pere van agafar un vol cap a Corón. Nosaltres, captivats per la increïble bellesa d’El Nido, hem decidit quedar-nos una setmana més! Hem llogat una caseta, i és des d’aquí on estic escrivint aquesta entrada.
