Welcome to Thailand
He passat una setmana a Ao Nang, a Krabi, Tailàndia. És un lloc molt turístic on la gent sol estar de pas durant dos o tres dies abans de marxar. Tot i això, hi ha molts cafès encantadors. Tot i que no hi havia cap coworking, vaig poder treballar des de l’hotel on estava allotjat. Durant aquesta estada, vaig conèixer la Mel, una noia alemanya que es trobava en una situació similar a la meva, treballant també des de l’hotel. Ha estat una setmana tranquil·la, dedicada a descansar, menjar bé, gaudir de la platja, rebre massatges i practicar ioga. La Mel té la intenció de traslladar-se a viure a Tailàndia i obrir una escola de ioga, així que m’ha donat algunes classes i també realitza teràpies espirituals, amb les quals hem tingut converses molt interessants.
Un dia, mentre conduïa en moto, vaig creuar un pont i vaig veure diverses persones dins de l’aigua. Vaig decidir aturar-me i veure què estaven fent. Resulta que estaven recollint marisc a la ria. Tot i que ningú parlava anglès, vam poder entendre’ns. Em van convidar a provar les ostres directament de la ria, una experiència autèntica i deliciosa.
Vaig visitar la península de Railay, al centre de la qual hi ha un llac d’aigua salada que s’arriba a través d’un camí per la selva. Al principi del sender hi havia un cartell que advertia de la dificultat de la ruta i la importància de portar un calçat adequat. Jo, amb xancles, pensava que seria un passeig turístic. Però no, tenien raó… el camí es va anar complicant i, quan me’n vaig adonar, estava embolicat… estava escalant parets de 15 metres amb xancles. No hi havia volta enrere i vaig agafar-ho amb filosofia, eren 30 minuts de grimpada, i jo tinc vertigen, especialment sabent que havia de tornar pel mateix camí… Tot i així, va valer la pena, el llac era impressionant.
També vaig anar a veure la posta de sol al Tiger Cave Temple, una experiència impressionant que em va deixar sense paraules.
La tornada a Ao Nang, era d’una hora en moto de nit. Com sempre, la bateria del mòbil estava descarregada, així que vaig haver de resoldre la situació al moment. En un semàfor, vaig veure un grup de motos i només un noi occidental, i vaig suposar que també anava cap a Ao Nang. Quan el semàfor va posar-se en vermell, vaig preguntar-li si també es dirigia cap allà, i hem va respondre amb un gest afirmatiu, vaig decidir seguir-lo. La sorpresa va ser quan, cinc minuts després, em va dir que també se li havia acabat la bateria del mòbil.
El noi es deia Felix, un estudiant de màrqueting de Londres. Vaig notar que semblava una mica estressat, així que li vaig dir que hem seguís, ja que recordava més o menys el camí i podíem preguntar a la gent local si ens perdíem. En un moment del trajecte, em va demanar si podia anar més a poc a poc, ja que li costava seguir-me. Li vaig dir que no hi havia cap problema. El Felix em va confessar que era la seva primera vegada conduint una moto, a la qual vaig respondre que, potser, a Tailàndia de nit, no era el millor moment per començar, ja que aquí les normes de trànsit brillen per la seva absència… vaig veure que tenia dificultats per conduir i sovint es deixava els intermitents encesos. Vaig haver de fer-lo aturar dues vegades per explicar-li com funcionava la moto i advertir-li que tingues compte, ja que era perillós conduir d’aquella manera.
Finalment, vam arribar a Ao Nang i vam decidir celebrar-ho amb una cervesa i un sopar inusual. Pinxo de cocodril. Va ser una manera diferent de tancar un dia ple d’aventures.
Escric aquesta entrada des de Phuket apunt per celebrar el Songkran aquest cap de setmana que es l’any nou budista.