L’infern d’Okinawa
Desprès de uns dies de descans he escrit i intentat resumir els 12 dies que vaig estar detingut a Okinawa.
1. La detenció:
Tot va començar la nit del divendres 9 d’agost a Okinawa, sortint del pub “El Barrio” a les 00:30. Desprès de haver estat fent unes cerveses (5 cerveses i 1 got de sake), vaig agafar la moto per tornar al meu hostel. Davant del pub, hi havia una gran avinguda i vaig parar en un semàfor en vermell. Però, com que havia de canviar de direcció, vaig decidir saltar-me la línia contínua i fer un gir al mig de l’avinguda.
Just després de saltar-me la línia contínua, les llums d’un cotxe patrulla es van encendre darrere meu i ràpidament em van aturar. Vaig seguir totes les instruccions dels policies, que em van sotmetre a un control d’alcoholèmia resultant en 0,28. Com que cap dels quatre policies parlava anglès, em van donar un telèfon per parlar amb un altre policia que sí que parlava. Em van informar que estava detingut, em van confiscar totes les meves pertinences, em van posar les manilles i em van introduir al darrera del cotxe patrulla.
A l’arribar a la comissaria, em van conduir a una sala molt petita sense finestres. Encara emmanillat, hem van ficar un cinturo de seguretat i hem van lligar a una cadira que estava clavada al terra. Els policies hem van començar a cridar perquè els i dones el PIN del mòbil abans de llegir cap dret, desprès de donar-los el PIN es van endur el mòbil de la sala i ja no el vaig veure mes, la resta de coses si estaven davant meu a una caixa.
Lligat a la cadira i emmanillat, va començar l’interrogatori. El policia utilitzaven el seu mòbil per traduir al anglès, però la comunicació era unidireccional, malgrat les meves preguntes, no em donaven cap resposta ni em proporcionaven cap explicació. Després de més d’una hora, l’interrogatori va finalitzar. Vaig demanar anar al lavabo, i em van conduir a una sala amb un vàter al mig. Allà vaig pixar encara emmanillat, lligat a un policia i custodiat per 4 policies.
Després de l’interrogatori, em van traslladar al centre de detenció, situat al mateix edifici. Allà, em van conduir a una altra sala on es van prendre les empremtes dactilars, les típiques fotos, i van documentar tots els meus tatuatges i cicatrius.
Després de travessar diverses portes de seguretat, em van conduir a una sala on hi havia quatre guàrdies. Allà, em van obligar a despullar-me i van començar a interrogar-me (amb el traductor del seu mòbil) sobre el significat dels meus tatuatges i cicatrius. També van portar la caixa amb les meves pertinences i van fer-ne un inventari. El mòbil, però, ja no hi era. Vaig preguntar pel meu mòbil, però no vaig rebre cap resposta. Després, em van donar dues mantes i em van portar a una cel·la d’aïllament buida, on vaig estirar-me a terra per dormir. En aquell moment, pensava que només passaria una nit allà i que l’endemà pagaria una multa i sortiria. Que equivocat estava.
2. Judici a porta tancada sense advocat:
Les hores passaven i els guàrdies només s’acostaven a la cel·la per donar-me aigua a través de l’escotilla. Per esmorzar, em van servir un sandwich de melmelada. Jo intentava preguntar-los quan sortiria o demanar qualsevol tipus d’informació, però simplement m’ignoraven. Això va continuar fins al migdia del dissabte, quan finalment em van treure de la cel·la i em van portar a la sala comú on estaven els altres presos.
Aquest apartat es centra exclusivament en els esdeveniments, deixant de banda les condicions de la cel·la i els detalls sobre els altres presos, els quals els explico en els blocs següents.
Sense avís previ, cap a les 3 de la tarda, els guàrdies em van treure de la cel·la, em van posar el cinturó de seguretat i emmanillar, i em van portar a una sala on esperava un policia amb una traductora d’espanyol. Allà em van lligar de nou a la cadira per una declaració que va durar més de 5 hores. Inicialment, es van centrar en els fets de la nit, però aviat la conversa va derivar cap a un interrogatori exhaustiu sobre tota la meva vida, des de la infància fins a la meva professió com a analista de dades. En algun punt, deien que era analista d’intel·ligència, una idea que vaig negar repetidament sense que modifiquessin la seva percepció. Vam fer fins i tot una pausa per sopar abans de continuar, i quan tot va acabar, pensava que simplement pagaria una multa i seria lliure, però em van tornar a la cel·la.
Un cop dins de la cel·la, els guàrdies disposaven d’una màquina traductora. No vaig parar de sol·licitar que em permetessin contactar amb els meus pares per informar-los de la meva situació, vaig demanar un advocat i comunicar-me amb l’ambaixada espanyola. Malgrat les meves insistències, els guàrdies es van negar contínuament a atendre les meves peticions.
La segona nit va passar i tot el diumenge fins el migdia, quan els guàrdies em van treure de la cel·la. Em van dur a una sala on em van revisar completament amb un detector de metalls, em van col·locar les manilles i un cinturó de seguretat, van lligar les manilles al cinturo de seguretat i per darrera van lligar una corda que anava del meu cinturo al cinturo de un policia que m’escortava. A l’ascensor, em van fer posar de cara a la paret i cridant hem van fer entendre que tenia de mirar el terra sense aixecar el cap. Em van portar al garatge on m’esperava un furgó policial, i em van carregar a l’interior escoltat per quatre guàrdies. Em van portar a la seu del fiscal on vaig haver de fer una declaració en una sala tancada, lligat a una cadira fixada al terra i separada per un vidre de seguretat. En tot moment vaig demanar un advocat, però se’m va negar.
Tant en la trobada amb el fiscal com amb els policies, no vaig deixar d’insistir en la necessitat de contactar amb els meus pares, contractar un advocat, i comunicar-me amb l’ambaixada. Malgrat les meves contínues peticions, sempre se’m negava aquesta possibilitat.
El dilluns va transcórrer de manera similar al diumenge, però amb la diferència que aquesta vegada em van traslladar al jutjat. Allà, em van sotmetre a un judici a porta tancada, sense permetre’m l’assistència d’un advocat. Després de la meva declaració, el jutge em va informar que seria retornat a la presó.
Aquella nit, els guàrdies em van treure de la cel·la i em van portar a una sala. El que va passar a continuació semblava d’una pel·lícula. Un dels policies, amb un to burleta, va començar a ventilar un paper davant meu, amb un somriure. Finalment, el va col·locar sobre la taula i, mitjançant el traductor, em va informar que la investigació continuava i que el document era una extensió de la meva detenció per 10 dies més, els quals hauria de complir obligatòriament. En aquell moment, em vaig sentir completament desfet. El policia es va girar cap als seus companys, va parlar en japonès i, encara que no vaig entendre les paraules exactes, vaig deduir clarament que deien alguna cosa com “aquest espanyol es pensava que sortiria”. Tots van començar a riure davant meu.
Una hora més tard, em van tornar a treure de la cel·la i em van informar que disposava d’un advocat d’ofici. Em van conduir a una sala amb un vidre de seguretat, a l’altre costat es trobaven l’Ameku, el meu advocat, i l’Akira, el meu traductor d’espanyol. Allà em van explicar que m’enfrontava a una possible condemna de fins a tres anys de presó. En aquell moment vaig adonar-me de la gravetat de la situació. Vaig insistir que ja era dilluns nit i que des de divendres els meus pares no sabien res de mi. L’Ameku es va negar a contactar amb ells o amb l’ambaixada. A partir d’aquí, vaig tenir diverses reunions amb ells i vaig començar a entendre com funcionava el sistema judicial japonès.
3. Vida diària al centre de detenció:
Vaig estar 12 dies en una cel·la 24 hores que només feia 5 metres de llarg per 3 d’ample. Era una habitació sense absolutament res nomes amb un petit lavabo visible des de fora per un vidre, proporcionant zero privacitat. La llum fluorescent estava encès les 24 hores del dia, i no sabia si era de dia de nit o plovia, nomes ho sabia per un rellotge que hi havia.
Per dormir, no teníem més que dues mantes i ens estiràvem directament a terra. Després dels 12 dies, vaig acabar amb mal d’esquena i un ombro tocat. Per fer front a la llum constant, hem treia la samarreta i me la posava sobre els ulls per bloquejar la llum. Amb el pas dels dies, vaig perdre la noció del temps, desorientat per la falta de cicles de llum natural. L’espai personal era nul, quan érem quatre, no et podies ni moure sense tocar els altres.
El menjar era bàsic, un sandwich de melmelada per esmorzar i arròs blanc per dinar i sopar. Si tenies diners en efectiu en el moment de la detenció, podies comprar menjar addicional, però jo no en tenia, així que estava limitat a menjar arròs blanc. Els meus companys de cel·la, el Ryo i Seigi, tenien diners i compraven menjar extrac i hem compartien una mica de carn o alguna xocolatina amb mi. Però fonamentalment, vaig subsistir amb arròs blanc durant els 12 dies i he perdut varis quilos.
Les úniques distraccions eren 3 llibres que podíem escollir cada dia, però tots estaven en japonès a excepció de uns pocs en angles, així que vaig agafar un d’aquests. El Ryo em va comprar una llibreta amb els seus diners on escrivia cada dia. Només teníem un bolígraf especial sense punta, que havíem de compartir entre tots els presos de la cel·la.
Només sortíem de la cel·la per rentar-nos les dents en una pica davant de la cel·la, sempre escortats per dos guàrdies. Teníem dret a dues dutxes a la setmana, dijous i diumenge, amb només deu minuts per cada sessió en una sala tancada compartint dutxa amb 4 o 5 presos mes amb els guàrdies fora. Alguns dies, ens permetien sortir deu minuts a un petit pati de 3×4 metres amb altres presos, rodejats de parets de formigó de mes de 5 metres i amb una reixa al sostre, era l’únic moment que podíem veure la llum del dia. No portàvem uniforme, sinó roba vella de presos anteriors. Només ens canviàvem després de les dutxes, ens portaven a un calaix i re buscàvem que trobàvem, jo no trobava pantalons de la meva talla així que sempre hem queien.
Cada dia, sense previ avís, es realitzaven escorcolls sorpresa a la cel·la. De sobte, entrava un grup de guàrdies i ens obligaven a posar-nos drets contra la paret, mentre revisaven minuciosament cada racó. El Ryo va ser essencial en aquests moments, els guàrdies cridaven els números dels presos en japonès, i jo no entenia res. Cada vegada que cridaven el meu número, el 344, el Ryo em donava un copet de colze per indicar-me que havia d’avançar i respondre.
El Ryo i el Seigi, els meus companys durant gran part de la meva estada, només parlaven japonès. Per comunicar-me amb ells, utilitzàvem una llibreta on jo feia dibuixos. Sense cap distracció durant el dia, vaig buscar maneres de tenir la ment ocupada i se’m va acudir pintar un tauler d’escacs a la llibreta. Amb petits trossos de paper, vaig fer fitxes de dames i els vaig ensenyar a jugar. Però, després de la segona partida, els guàrdies ens van veure i hem van dir que estava terminantment prohibit jugar i hem van requisar fins i tot els paperets.
Era l’únic estranger a la presó, i cap dels guàrdies parlava anglès. Per comunicar-nos, disposaven d’una màquina traductora, però jo no la podia utilitzar nomes ells. Sovint, no em feien cas quan demanava de parlar amb ells, altres vegades, la màquina no tenia bateria o els guàrdies més grans no sabien com utilitzar-la.
4. La Yakuza i els presos
El primer dia quan hem van traslladar a la zona comuna va ser bastant impactant. Cel·les minúscules, amb els presos afinats i alguns ven tatuats, Al centre de detenció, no hi havia distincions entre els presos, des de membres del Yakuza fins a assassins o detinguts per infraccions menors com la meva, tots rebíem el mateix tracte. Però la realitat va ser molt diferent a la primera impressió.
Estic profundament agraït pels meus companys de cel·la, el Ryo i el Seigi. El Ryo, membre del Yakuza, cobert amb un body suit de tatuatges tradicionals japonesos, em va apadrinar des del primer moment. Sense diners en efectiu per comprar menjar, el Ryo i el Seigi compartien amb mi el que compraven. A més, el Ryo em va comprar una llibreta per escriure i hem feia de traductor amb els guàrdies, que el respectaven molt més gràcies al seu estatus dins de la presó. Cada dia desprès que els guàrdies llegissin el diari li donaven a ell. A través de dibuixos a la llibreta, em va ajudar a comprendre com funcionava el sistema judicial japonès, i cada dia m’animava.
Amb el pas dels dies, vaig anar coincidint amb la resta dels presos al petit pati, a les dutxes i durant els trasllats. Sempre em presentava, i mitjançant senyals, els preguntava per què estaven detinguts i a quan temps estaven condemnats. Hi havia de tot, més yakuzes, crims greus i infraccions lleus. Vaig començar a ser popular entre els presos, les condicions eren dures per a tots, però ells comprenien que per a mi era encara més complicat, ja que no podia comunicar-me amb ells ni llegir els seus llibres. Tot i això, tots em mostraven el seu suport, cridant “Miki” quan passava, i fent-me gestos amistosos. Vaig ensenyar-los a dir “Bon dia”, “Bona nit” i “Bon profit”. Cada nit, després de rentar-me les dents, quan desfilava per davant de les altres celes cridaven des de dins “Bona nit Miki!” Aquests petits detalls van marcar una gran diferencia ja que per els guàrdies era el pres numero 344.
Al pati també vaig conèixer el Bryant, un americà casat amb una japonesa i amb fills aquí, era l’únic que no era japonès però portava tants anys al japó que parlava l’idioma. Era un tio gros amb una serp immensa tatuada al mig de l’esquena. Cada vegada que coincidíem, aprofitava per xerrar amb ell, ja que era l’única persona que parlava anglès. Em va ser de gran ajuda per comprendre millor com funcionen les coses al Japó. Igual que el Ryo també hem va ajudar moltíssim.
5. El control de la ment
Mentalment, aquesta situació ha estat un dels reptes més grans als quals m’he hagut d’enfrontar. És molt diferent que t’avancin des del primer dia que estaràs 12 dies tancat a estar amb la incertesa, sense saber quan sortiràs i assumint que probablement estaràs tancat durant mesos.
Les condicions a la presó eren extremadament dures, i els guàrdies adoptaven una actitud intimidatòria. A més, el fet que ningú parlés el meu idioma afegia un handicap més, deixant-me sense capacitat de comunicar-me. L’única distracció possible eren uns llibres, però tots estaven en japonès, així que vaig passar els 12 dies estirat, mirant el sostre i perdut en els meus pensaments.
L’única via d’escapament que tenia era escriure en la llibreta que hem va comprar el Ryo. Aquesta llibreta, que vaig aconseguir treure amb mi, conté desenes de pàgines plenes dels meus pensaments, diaris personals i cartes.
Vaig aprendre a controlar la ment. Era essencial que jo controlés els meus pensaments i no que els meus pensaments hem controlessin a mi. No sempre ho vaig aconseguir, però vaig treballar-ho diàriament. Em fixava temes de reflexió i passava hores immers en ells. Sabia que havia de mantenir-me mentalment actiu, veient en el Seigi, el meu company de cel·la que ja portava dos mesos allà també per un control de alcoholèmia, com començava a decaure mentalment. Jo no volia acabar igual.
Igualment estava totalment aïllat, sense saber res de fora i sense poder fer trucades ni comunicar-me amb l’exterior, era conscient que, en aquelles circumstàncies, només depenia de mi mateix. No tenia altra opció que ser autosuficient i trobar maneres de mantenir-me fort mentalment enmig de tanta incertesa.
Quan pensava que la situació ja era prou complicada, va passar una cosa que la va fer encara pitjor. Van traslladar el Ryo a una altra presó, i quan vaig demanar que em deixessin estar amb el Bryant per poder parlar anglès, no només em van denegar la petició, sinó que van posar a la meva cel·la un pres amb problemes mentals. Parlava i reia sol, llençava paper higiènic pel vàter fins que s’esgotava. El primer dia es va posar a parlar-me a un pam de la cara. Li vaig dir en anglès que no l’entenia i que només parlava anglès. Per sort, hem va agafar por al no entendrem i a partir d’aleshores, sempre em donava l’esquena i evitava el contacte visual. Era prou difícil tenir un company de cel·la amb aquests trets, així que vaig amagar el bolígraf per evitar que el trobés. La primera nit la va liar cridant, i el van posar en aïllament, durant el dia estava a la meva cel·la pero per la nit el ficaven en aïllament i podia dormir mes tranquil.
6. El pla per contactar amb l’exterior
Mentalment, la meva lluita no era només contra la possible condemna, també m’inquietava el que estaria succeint fora. Tinc la tendència a ser bastant independent, i no havia compartit amb ningú ni la meva ubicació exacta ni els meus plans, més enllà de dir que estaria a l’illa d’Okinawa, que és bastant gran. Normalment, puc estar dies sense comunicar-me amb ningú sense que ningú sospiti res, però el dia que vaig desaparèixer coincidia amb l’aniversari del meu pare, i s’havia que els meus pares esperaven una trucada meva.
Vaig fer tot el possible per enviar un missatge a l’exterior, conscient que sabia que des de l’exterior estava desaparegut. Però va ser impossible, ni policies, ni jutge, ni fiscal, ni advocats, ni tan sols els traductors van accedir a ajudar-me a comunicar-me amb el món exterior, tots s’hi negaven rotundament.
Compartia cel·la amb el Ryo i el Seigi. El Ryo estava condemnat a tres anys i el Seigi encara no sabia quan sortiria. Vam pactar que si el Seigi sortia abans, intentaria contactar amb els meus pares a través d’Instagram per informar-los de la meva situació.
A Okinawa hi ha les bases militars d’EEUU i Japó, va ocórrer un accident on un helicòpter militar es va estavellar contra un institut. El pilot, va ser detingut, va entrar al centre de detenció i el vaig conèixer al pati, on vam poder parlar ja que ell dominava tant l’anglès com el japonès. Al pati no es permet portar la llibreta, així que ell va actuar com a traductor meu amb un altre pres que quedava en llibertat l’endemà. Vaig intentar que aquest pres contactés els meus pares, però ell no es va voler arriscar a portar cap paper amb la meva informació de contacte el dia de la seva alliberació.
Per pura coincidència, el pilot de l’helicòpter coneixia els propietaris del meu hostel. Sabent que seria alliberat en tres dies, perquè el seu cas es considerava un accident, es va oferir a passar pel hostel i contactar amb els meus pares una vegada en llibertat. Finalment, quan ell va sortir, ja no va fer falta perquè m’havia arribat el missatge que els meus pares s’havien que estava allà.
Durant els 12 dies de detenció, només vaig rebre dues notícies de l’exterior, i això molt dies després de la meva detenció. El meu advocat em va informar que l’ambaixada espanyola l’havia trucat per dir-li que els meus pares sabien que estava detingut. I que la Nanami havia trucat a la comissaria oferint-se per ajudar si jo estava allà. Aquestes van ser les úniques notícies que vaig rebre en 12 dies de l’exterior.
7. La justícia al Japó
Gràcies al Ryo, el Yakuza de la meva cel·la, i a l’Ameku, el meu advocat, vaig començar a comprendre com funciona el sistema judicial japonès, que difereix significativament del sistema occidental. La principal diferència és que els tribunals al Japó no són espais on es lluita per la teva innocència, sinó on es mostra penediment per intentar reduir la condemna. Podeu buscar a internet i veureu que el índex de condemna al Japó es del 99,9%.
Al mateix temps, Japó té una de les taxes de no reincidència més altes del món, arribant fins al 90%. Aquesta efectivitat es deu, al rigorós sistema penal japonès que jo vaig experimentar de primera mà. Està dissenyat per castigar, i escarmentar fent passar malament als presos.
En el sistema judicial japonès, tant el teu historial com el comportament durant el procés són tan importants com l’acte en si. Una condemna per control d’alcoholèmia a Japó pot arribar fins a tres anys si hi ha circumstàncies agreujants. Tot i que jo insistia a l’Ameku que havia seguit les instruccions dels policies i que no hi havia elements agreujants, ell va ser clar en afirmar que sí que n’hi havia i que, per tant, em podria enfrontar a diversos mesos de presó.
Tenia 3 agreujants. El primer i més greu era que, tot i que a Espanya puc conduir una moto de 125cc per tenir més d’un any de carnet, a Japó això no està permès. Així vaig descobrir que, a més de conduir begut, ho feia sense el carnet.
El segon agrejant es basa en les accions específiques. Sempre havia sostingut que només havia consumit dues cerveses a l’últim bar on vaig estar, però la realitat és que aquella nit havia begut un got de sake i dues cerveses sopant, després vaig agafar la moto per anar a un altre bar on vaig prendre dues cerveses més, i finalment vaig tornar a agafar la moto per anar a prendre una altra cervesa en un tercer lloc. No n’era conscient, però la policia japonesa realitza una investigació exhaustiva. Van revisar les fotos i localitzacions del meu mòbil, encara que fos de manera il·legal, i van comprovar que havia estat en tres llocs diferents consumint alcohol. A més, van verificar les càmeres de seguretat i van parlar amb els cambrers. Jo no havia caigut en compte d’aquesta meticulositat, a Catalunya, el que importa és el resultat de l’alcoholèmia, que va ser de 0,28. No vaig voler admetre que havia conduit diverses vegades sota els efectes de l’alcohol, però l’Ameku em va aclarir que en la propera entrevista amb el fiscal hauria de canviar la meva versió, com així vaig fer.
El tercer agreujant era que jo argumentava que a Espanya pots conduir amb un nivell d’alcoholèmia inferior a 0,25 i creia que a Japó la llei era similar, tot i que havia superat aquest límit per poc. Això per ells, és considerat un agreujant. Així que, em van fer entendre que no havia d’excusar-me amb comparacions, sinó que havia d’admetre plenament el meu delicte. L’Ameku em va dir que davant del fiscal havia de declarar clarament que reconeixia ser un delinqüent i que lamentava profundament els meus actes, acceptant la responsabilitat completa, cosa que vaig acabar fent.
Us semblarà de riure, però quan em van detenir, em van fer la prova de caminar en línia recta, cosa que vaig superar les dues vegades… jeje. Però si hagués caminat tort, hauria comptat com un agreujant més.
Per sort, vaig poder modificar la meva declaració respecte als segons i tercers agreujants. Quant al primer, que era el més greu, el meu advocat va aconseguir eximir-me de responsabilitat demostrant que jo havia presentat el meu passaport i el carnet de conduir internacional en llogar la moto. Va ser, per tant, responsabilitat del noi de la botiga llogar-me la moto sense carnet. Els policies van visitar la botiga després i és probable que el noi acabés també detingut.
8. La trampa de l’alliberament
El desè dia, una hora abans de dormir, van arribar bones notícies. Em van treure de la cel·la i em van dir que l’Ameku, el meu advocat, i l’Akira, el traductor d’espanyol, em volien veure. Em van comunicar que havien estat parlant amb el fiscal i que hi havia possibilitats de sortir el dia dotze, però abans tindria un altre interrogatori. Als interrogatoris sempre anava sol, l’advocat només venia al centre per donar-me consells, però no m’acompanyava dins. Em van dir que hauria de pagar una multa al voltant dels 300.000 yens (uns 1.850 euros) però que podia arribar fins els 500.000 yens (3.100 euros), i que si o si havia de ser en efectiu. Tot i insistir que tenia els diners al banc, el fiscal dubtava, així que l’Ameku va proposar contactar amb l’ambaixada espanyola perquè els meus pares fessin una transferència que ell retiraria en efectiu i hem portaria els diners a la presó abans del judici. Era 2024, i encara amb pràctiques que semblaven de l’edat mitjana, però vaig acceptar perquè no tenia més opcions.
L’Ameku em va recomanar que pagues la multa en el moment, però que realment disposava de 20 dies per fer el pagament abans que es considerés incompliment i es pogués ordenar una nova detenció. Em va advertir que no abandonés el país fins que tot estigués completament saldat.
El dia següent, al migdia, em van traslladar a la seu del fiscal per a l’interrogatori previst. Allà, el fiscal em va informar que sol·licitaria al jutge la meva llibertat a canvi d’una multa, la quantitat de la multa la determinaria el jutge el dia següent. També em va comunicar que l’Ameku l’havia trucat per dir-li que la transferència dels meus pares no arribaria a temps. Em va preguntar si podia pagar la multa, i jo li vaig assegurar que no hi hauria cap problema si disposava de les meves targetes i el meu mòbil per poder fer transferències entre els meus comptes. Li vaig insistir que pagar la multa era la meva prioritat.
I aquí és quan tot va prendre un gir inesperat. De sobte, el fiscal va col·locar davant meu un paper escrit en japonès, i hem va explicar que tenia dues opcions. El document era una renúncia als 20 dies de marge per pagar la multa, exigint el pagament immediat i en el cas de no pagar tornava a la presó el mateix dia. Alternativament, si decidia no signar, romandria detingut durant dos o tres mesos més, esperant un nou judici.
Jo pensava quin fill de puta m’està fent xantatge, jo s’havia que la transferència dels meus pares no arribaria, i que tot i que jo tenia els diners al meu banc no s’havia si el límit de les targetes de treure diners diaris hem jugaria una mala passada, apart encara no s’havia ni tant sols la quantitat que tenia que pagar de multa.
L’Ameku em va assegurar que en el moment de la meva alliberament recuperaria totes les meves pertinences. Vaig aclarir amb el fiscal si em retornarien tot, especialment el mòbil i les targetes, essencials per pagar la multa. Ell em va confirmar que sí. Volia sortir ja del forat però m’he la jugava a una sola carta i tenia de resar perquè el límit de les targetes no hem fes una mala passada, vaig pensar si falla ja trobaré una manera de pagar així que: Gassss all-in! Vaig agafar el bolígraf i vaig firmar la renuncia dels 20 dies.
L’endemà em van portar al jutjat i em van deixar tancat en una cel·la esperant la meva llibertat durant més d’una hora. Finalment, em van portar a una sala on em van entregar el paper de llibertat i em van informar que la multa ascendia a 250.000 yens (uns 1.550 euros) més 20.000 yens (uns 125 euros) per dies addicionals de lloguer de la moto. En aquest moment, em van treure les manilles i el cinturó de seguretat, i vaig recuperar la meva llibertat.
Però encara no havia acabat. Em van donar una caixa amb les meves pertinences i, “sorpresa”, faltaven el meu mòbil i les meves bambes. Vaig informar immediatament als policies que el meu mòbil no estava a la caixa i que, com a persona lliure, tenien que tornar-mel. Els agents em van respondre que “ja me’l tornarien”. Vaig pensar quins cabrons he firmat una renuncia dels 20 dies per pagar sinó torno a la presó i me la han jugat, sense el mòbil no puc pagar.
No vaig deixar de pressionar els policies, usant el traductor del mòbil d’un dels agents, fins que finalment un d’ells em va dir que el seguís. Encara que tècnicament era lliure, el to amb què ho va dir em va fer entendre que no tenia més opció que obeir les seves ordres. Vam creuar el carrer fins a un edifici enfront on em van deixar en una sala amb dos funcionaris responsables del cobrament.
Els funcionaris em van explicar que m’acompanyarien fins al caixer automàtic del 7-Eleven més proper (supermercat) per retirar els diners i pagar immediatament. Insistia repetidament que necessitava el meu mòbil per fer transferències i accedir als fons. Després d’una hora de discussió, va aparèixer un policia de paisà amb una camisa de flors i un maletí que semblava com si portes urani. En obrir-lo, vaig veure el meu mòbil a dins. Però, abans de poder-lo agafar, em va demanar que signés un document redactat en japonès.
Malgrat la meva insistència, els funcionaris i el policia es negaven a explicar el contingut del document. Em van deixar clar que si no signava, no recuperaria el mòbil. Així que vaig firmar. A dia de avui no tinc ni copia del document ni se que vaig firmar. Una vegada signat, finalment em van retornar el mòbil.
Amb només un 15% de bateria es van negar a deixar-me un carregador, vaig fer la transferència sota la seva atenta mirada. Després els vaig indicar que podíem dirigir-nos al caixer. Caminant pel carrer, escortat per un funcionari a cada costat, vaig adonar-me del motiu pel qual també em faltaven les bambes. Portava xancletes i no volien que tingués l’oportunitat de sortir corrents. Vam entrar al supermercat ple de gent i ens vam dirigir al caixer, on els dos funcionaris es van mantenir molt a prop meu. El límit del caixer eren de 50.000 yens per transacció, així que vaig haver de fer 6 extraccions consecutives. Amb cada lot de 50.000 yens que sortia, resava perquè continués funcionant. Els funcionaris agafaven els diners directament i els guardaven en un sobre. Gràcies a Revolut, vaig poder retirar tots els diners necessaris. Definitivament, la millor targeta per viatjar!
Vam tornar a l’oficina de cobraments on em van lliurar el rebut per haver pagat els 250.000 yens. Però la situació encara no havia acabat. El policia secreta que em va retornar el mòbil estava encara allà i em va informar que els 20.000 yens de la moto s’havien de pagar a la comissaria. Sense opcions, hem va escortar fins el cotxe patrulla on hem va tancar a la part del darrera. En uns 15 minuts vam arribar a la comissaria. Allà vaig realitzar el pagament final i em van confirmar que tot estava saldat. Allà també hem va tornar les bambes..
Després de sortir de la comissaria, per fi, vaig poder trucar als meus pares. Feia 12 dies que no sabia res de l’exterior. Tot i ser de matinada a Catalunya, van respondre a la videotrucada. Només vam poder parlar cinc minuts, just abans que s’acabés la bateria del meu mòbil. Després, vaig anar-me a menjar la millor hamburguesa de la meva vida.
9. La desaparició del noi de Afganistan
Després de l’hamburguesa, vaig agafar un taxi que em va portar de tornada al meu hostel. Allà, tots em van rebre amb els braços oberts, ja que s’havien que estava detingut. Vaig preguntar si la policia havia vingut i hem van dir que si. Vaig preguntar si havien tocat les meves coses i hem van dir que si, que havien entrat a la meva habitació, havien obert la maleta i havien tirat fotos de tot.
El meu advocat hem va dir que era il·legal ja que ho havien fet sense ell present ni cap notari i no hi ha constància enlloc.
No només això, sinó que quan vaig revisar les meves pertinences, i vaig adonar-me que la meva gorra negra havia desaparegut i, encara més sorprenent, havia aparegut una altra gorra molt similar entre les meves coses. Jo tenia una habitació privada per mi sol així que no hi havia la opció que una altre persona s’hagués confós de gorra.
Els nois del hostel em van explicar que, dos dies abans, un altre noi del mateix hostel havia desaparegut. Era d’Afganistan i l’última vegada que l’havien vist va ser durant un control d’alcoholèmia, igual que a jo. Els seus pares no sabien absolutament res d’ell i havien anat a buscar les seves coses al hostel. Igualment hem van dir que en els següents dies arribaven tots els seus amics per buscar-lo. Vaig deixar totes les meves dades al personal del hostel perquè les passessin als seus amics per ajudar-los amb tot el que faci falta.
Tinc claríssim que aquest noi, igual que jo, està tancat en algun centre de detenció i que en el meu centre no era ja que jo era l’únic estranger. Des de dins, és impossible tenir contacte amb l’exterior, i cap membre del sistema policial avisa a la família. La pena pot arribar als tres anys, així que, depenent del que hagi fet i quines proves tinguin contra ell, és incert saber quan la seva família podrà tenir notícies seves.
Hem vaig dutxar, vaig parlar amb la meva família i alguns amics, vaig menjar una pizza i vaig dormir en un matalàs per primera vegada en 12 dies. L’endemà vaig revisar la meva maleta de dalt a baix, assegurant-me que la policia no hi hagués ficat res estrany, vaig rentar tota la meva roba, i al migdia ja estava pujat a un avió direcció Hong Kong.
10. La historia per fora
No explicaré gaire sobre el que va passar a l’exterior, perquè no ho vaig viure directament i m’ho han explicat quan he sortit. En resum, va ser una “sort” desaparèixer el dia de l’aniversari del meu pare, ja que això va fer que comencessin a buscar-me des del primer moment. I sí, això va acabar sent un “regal” d’aniversari bastant memorable per a ell… jejeje.
Com us podeu imaginar, va ser una bona moguda. Els meus pares van posar una denúncia per desaparició als Mossos, i entre amics i coneguts, tothom es va posar a buscar-me. Finalment, la situació va arribar fins a l’ambaixador espanyol a Tòquio, i a partir d’aquí les coses van començar a avançar una mica més ràpid. Estic convençut que l’ambaixada va fer pressió per accelerar la meva alliberament.
11. Agraïments
Agrair a la meva família per haver fet tot el possible per buscar-me i ajudar-me, i a tots els amics, companys de feina i coneguts que han aportat el seu suport i ajuda quan més ho necessitava. Estic profundament agraït a cadascun de vosaltres, aquesta experiència m’ha fet adonar de la sort immensa que tinc de tenir-vos a la meva vida i de tot l’amor que m’envolta. Moltes gràcies de tot cor a cada un de vosaltres.
Vull demanar perdó perquè, una setmana després, segueixo tenint el mòbil saturat de missatges de WhatsApp i trucades pendents. Encara no he pogut respondre a tots vosaltres, però en els pròxims dies em posaré al dia. Estic realment agraït i content de veure quantes persones s’han preocupat per mi.
Vull també agrair als meus companys que segueixen allà dins aguantant: Ryo, condemnat a 3 anys, Seigi, que ja està en llibertat, Bryant, condemnat a 5 anys, Will, amb una condemna de 15 anys, Makoko i Takeshi, a la espera de judici. Així com a la resta de companys que van fer la meva estada al centre de detenció més suportable. Gràcies per la vostra ajuda i companyia en els moments més difícils. Us desitjo molta sort en els vostres processos.
12. Següents passes
No vaig buscar aquesta situació, però n’he après molt. Aquesta experiència m’ha aportat lliçons que segur que em seran de gran valor en el futur. Ara tinc més ganes que mai de continuar el viatge, valorant encara més el que significa la llibertat.
I que el ritme no pari! Nit de festa a Hong Kong el divendres i nit de festa a Vietnam el dissabte. Actualment estic a Da Nang a la costa de Vietnam, gaudint d’un bon hotel on m’estic relaxant, recuperant els quilos perduts i tornant a la normalitat. Gasss!!
I bueno, els nois del hostel van empaperar tot l’edifici amb cartells en el meu honor!
