Els últims de Filipines
Aquesta setmana he estat surfejant amb en Luca i en Xavi, tots dos de Blanes. En Luca és DJ, passa mig any a Siargao i l’altre mig a Ibiza. En Xavi, per la seva part, viu aquí a Siargao i està muntant un negoci. Tot i que la illa s’ha buidat a causa de la falta d’electricitat, la setmana ha estat bastant accidentada. Camí de Stimpy’s, el motor de la barca es va avariar i ens van haver de remolcar. Al Xavi li va picar una medusa a la cara i, com que estàvem en alta mar, li van haver de tirar gasolina a la cara per mitigar la picada. Jo, sense voler, no vaig veure al propietari de la botiga Fat Lips, la més important de Siargao en surf. Vaig acabar enganxant-li el leash de la meva taula a la seva orella, tallant-lo lleugerament. Per sort, tot va quedar en un ensurt i un tall petit darrere de l’orella.
Després de més de dues setmanes sense llum, just quan un comboi de grans generadors havia arribat a l’illa per proporcionar electricitat, han aconseguit arreglar el cable de submarí. Tot i així la han liat parda al tornar a connectar la electricitat.. Sense ser expert en electricitat, sembla que van introduir més voltatge del necessari. No en tenien suficient a la pobre gent de l’illa que feia dos setmanes que estaven a les fosques que ara els hi han cremat els electrodomèstics.
Aquest cap de setmana, vam fer un road trip cap al nord de Siargao amb la Michelle. Originària d’un petit poble de Filipines, la Michelle va arribar a Siargao fa tres anys buscant millors oportunitats. Abans d’això, treballava com a soldadora en una fàbrica on era l’única noia entre més de 100 treballadors, treballant més de 14 hores al dia sense caps de setmana ni vacances. A Siargao, va començar treballant de cambrera i en ressorts, guanyant només 500 pesos al dia (uns 8 euros). La vaig conèixer poc després d’arribar a l’illa, i ella m’ha fet adonar de la dura realitat que viuen els locals i de com, sovint, els occidentals els tractem amb exigències desmesurades. Després de tres anys treballant incansablement, va acabar gestionant la construcció de viles per a una dona australiana que les vol per llogar a Airbnb. Malauradament, malgrat la seva dedicació, l’australiana la va tractar molt malament, la deixava quedar a dormir a una habitació però tenia un salari irrisori. Però, aquesta setmana, la Michelle ha decidit dir prou i tornar a Gigaquit, el seu tranquil poble natal. Aquest era el seu últim cap de setmana a Siargao, i hem va dir que li feia gracia anar cap al nord, així que vaig intentant que gaudis dels seus últims dies al màxim.
Vam parar a Pacifico on vaig fer una mica de surf. De sobte, vaig sentir com hem cremava al braç. Tenia els tentacles de una caravel·la portuguesa enrullada al braç. Ràpidament, me’ls vaig treure de sobre mentre sentia com em cremaven els dits. La picada és similar a una cremada química i pot arribar a causar problemes respiratoris. Vaig sortir de l’aigua immediatament, i el Ramil l’instructor de surf de Pacifico que conec hem va dir que hem tenia de tirar vinagre. La Michelle em va abocar una ampolla de vinagre per sobre.. Els dos no paraven de riure mentre deien que feia olor a Kinilaw, el ceviche local.
Dos dies després, encara tinc marcats a la pell els rastres dels tentacles.
Avui he acompanyat a la Michelle al port de Dapa per ajudar-la a carregar l’equipatge i la seva moto al vaixell que l’ha portat cap a casa seva a Gigaquit. En veure com col·locaven la moto al vaixell, no les tenia totes que no acabés a l’aigua… jejej.
Michelle, moltes gràcies per tot el que m’has ensenyat, per obrir-me els ulls a la realitat dels treballadors darrere dels restaurants, ressorts i negocis enfocats als occidentals, i per fer-me valorar tot el que tinc, conscient de les oportunitats que tinc simplement per haver nascut on ho vaig fer. Segueix amb aquesta actitud i no perdis mai aquest riure que tant et caracteritza.
Sigurado ako na malayo ang mararating mo, gago, sa negosyo mo at saan man gusto mong pumunta. Sa susunod, umaasa akong makakain ng masarap na lechon kasama ka! Maraming salamat, baboy!
A les Filipines és molt difícil comprar un terreny o obrir un negoci si no ets filipí, per això molts occidentals acaben registrant propietats a nom de filipins a canvi de pocs pesos i una oferta de treball mal pagada. Aquest és el cas de la Michelle, que té part del terreny on es construeixen les cases destinades a Airbnb registrades al seu nom. No et mereixes com t’han tractat, però ets molt astuta i crec que has aconseguit el teu objectiu. A les Filipines, els tifons són freqüents i devastadors, passant cíclicament per sobre de Siargao i destruint moltes construccions. El que l’australiana no sap és que, com que la Michelle té el terreny al seu nom, pot tenir una assegurança contra tifons. El dia que passi el pròxim gran tifó, Michelle, recuperaràs tot el que has invertit i més! Potser cobren poc, però els locals no tenen ni un pel de tontos.
