La lliçó d’Uluwatu
Fa una setmana que estic de nou per Bali. He passat aquesta setmana a Uluwatu, on es troben alguns dels millors espots de surf. Al juny, vaig conèixer el Rhys a Lombok, i després de passar dos setmanes amb ell a Austràlia, ara ens hem retrobat a Bali. Està immers en un projecte de desenvolupament d’una pàgina web de suplements i ha vingut a treballar aquí amb el Corey. Hem compartit espai al coworking d’Uluwatu, treballant costat a costat, vaig estar amb els seus amics que hem van ensenyar a jugar al AShit head i vam sortir a conèixer la nit de Uluwatu.
Als matins hem surfejat junts a Green Bowl i Uluwatu. Aquest dissabte, el pronòstic prometia onades grans, i en arribar a Uluwatu des del penya-segat, vam confirmar que el swell era tal com s’havia anticipat. Després d’estar una estona a l’aigua, vam observar que el cel a la llunyania s’ennegria ràpidament, una tempesta gran s’acostava. La majoria de surfistes van començar a sortir de l’aigua, el Rhys hem va dir que sortia i jo li vaig dir que hem quedava una mes. Inconscient de mi no sabia el que hem venia a sobre..
Uluwatu és espectacular, un penya-segat ple de terrasses i restaurants amb un accés a l’aigua a través d’un estret canal, escenari de moltes fotos d’Instagram. Però aviat vaig descobrir que aquesta bella imatge era una trampa. En qüestió de minuts, el temps va canviar dràsticament, el sol va donar pas a una tempesta com n’havia vist poques vegades.. Pluja torrencial, vents huracanats, i la llum del dia es va tornar foscor completa. Intentant tornar, vaig arribar al canal, però amb la marea alta, la platja havia desaparegut i les onades esclataven violentament contra les roques. Vaig comprendre ràpidament que no podia entrar per allà. La forta corrent em va xuclar amb força, empenyent-me cap amunt al llarg del penya-segat. Allà vaig saber que estava en una situació molt complicada.
Vaig quedar atrapat en una corrent que em va arrossegar mar amunt des d’Uluwatu. Remant amb totes les meves forces contra el vent i la pluja, que em picaven a la cara, era impossible avançar, no veia res, vaig acabar perdent de vista Uluwatu. Em vaig asseure sobre la taula intentant mantenir la calma malgrat la situació. Vaig beure dos punts a la distancia, eren dos surfistes que, com jo, no havien pogut tornar a terra. M’hi vaig dirigir i vaig arribar on estava un d’ells. Era un home i estava força espantat, estava assentat a la taula sota la pluja al mig del mar amb les mans juntes, estava resant.. Allà si que vaig pensar que la cosa estava molt complicada. Ens vam ficar a remar cap a l’altre surfer, era el Pit, un local de Bali, la seva calma em va tranquil·litzar. Em va indicar cap on teníem de remar i hem va dir que no hem preocupes, que si hem quedava sense forces, simplement em deixés portar per la corrent. A uns dos o tres quilòmetres amunt, hi havia una platja on la corrent finalment em portaria.
Aquí es quan vaig tenir el cop de sort! El Rhys, havia sigut socorrista a les platges d’Austràlia, ha estat 9 vegades surfejant a Bali i coneixia perfectament la zona. Quan es va adonar des de terra que les coses s’havien complicat i jo no apareixia, no va dubtar a saltar de nou a l’aigua, buscant-me entre la pluja i el vent. Em va trobar lluitant contra la corrent, remant amb dificultat mentre la pluja em picava la cara. Amb calma, però amb fermesa, em va dir que el que havíem de fer era remar mar endins per allunyar-nos de la corrent que ens arrossegava. Vam remar amb força, potser durant una hora, sota la turmenta. A mesura que ens acostàvem a Uluwatu, vam trobar un altre surfer. El Rhys ens va explicar que teníem una única oportunitat per creuar la corrent i arribar a la entrada del canal. Havíem d’esperar una onada gran, la clau per a la nostra escapada. Ens vam posicionar, i ell va estar atent al mar, buscant la nostra onada. Quan finalment va arribar, em va indicar: “Aquesta és la nostre”. Vaig començar a remar amb tot el que tenia, i en veure que no agafava prou velocitat, el Rhys en lloc d’agafar ell l’onada, em va empènyer amb força per assegurar que jo la pogués agafar. Estirat sobre la taula, anava com un coet cap a Uluwatu que estava a uns 200 o 300 metres.
Vaig aconseguir arribar a l’entrada del canal. A l’entrada del canal, la corrent entrava amb força i sortia amb la mateixa intensitat. Era vital mantenir-nos prop de la dreta, on entrava la corrent, sense apropar-nos massa a les roques perilloses de l’esquerra. El Rhys, vigilant, em cridava que remés amb totes les meves forces mentre m’agafava del leash per evitar que fos arrossegat contra les roques. Esperàvem una altra gran onada que ens permetés entrar al túnel. Quan aquesta onada va arribar, ell va insistir perquè la remés amb força. En el moment crític, vaig sentir que hem faltava velocitat, en lloc de deixar-me perdre l’oportunitat, el Rhys va empènyer la meva taula de nou, donant-me l’impuls necessari per agafar la força de l’onada. Vaig entrar com un coet al túnel, un passadís cada vegada més estret. Cada cop més a prop de la sortida, el soroll de les onades picant contra les roques ressonava. Vaig saltar de la taula, la meva taula va picar contra les roques. Però jo vaig notar que tocava terra, allà vaig córrer cap a l’interior de la cova.
Aquesta experiència m’ha deixat una lliçó important, amb el mar no s’hi juga, i menys quan s’acosta una tempesta. Moltes gràcies al Rhys per ajudar-me a sortir de l’aigua, d’aquest viatge m’enduc una amistat que valoro enormement. Segur que l’any que ve ens veiem per Andorra fent snow, aquesta vegada en el meu terreny! I encara queda un últim assalt aquest dimecres a Nusa dua! Jejeje
Per la tarda vaig deixar Uluwatu i em vaig traslladar a Canggu, on vaig viure el mes de maig passat. Allà vaig retrobar-me amb el Raimis, que és de Lituània. Ens vam conèixer quan vivia a Canggu, i l’última vegada que vaig ser aquí, estava construint la seva casa. Ens vam prometre que la pròxima vegada celebraríem amb unes cerveses a la piscina, i així va ser. La Ingrid i el Raimis em van convidar a la seva espectacular nova casa a Canggu, i vam celebrar-ho amb unes cerveses a la vora de la piscina.
He passat el cap de setmana amb la Ingrid, el Raimis i amb el Sergii i la Ana d’Ucraïna, que també han construït una casa al costat de la del Raimis. Diumenge ja tornava a estar a l’aigua, tornant a surfejar a Old Man’s amb el Raimis i el Sergii, després de varis mesos. Durant tot el cap de setmana, el Raimis no parava de parlar-me d’un restaurant on l’ànec se’t desfeia a la boca i era simplement increïble. Així que vam decidir anar-hi a provar-ho, i efectivament, l’ànec del restaurant Shelter a Canggu és recomanable 100%.
