471 Dies
Vaig sortir de Berga fa més d’un any i tres mesos amb un somni al cap: viure a Àsia. Volia aventures, volia veure món, però sobretot tenia un objectiu clar: no volia fer-me gran i penedir-me d’haver tingut un somni i no haver-lo intentat. Ara que el viatge arriba al final, puc mirar enrere i fer-me la pregunta que un dia em va fer marxar: què recordaré quan sigui gran?
A Cambodja vaig veure sortir el sol darrere d’Angkor Wat amb els meus pares, i la posta sobre les aigües planes de les Maldives. He celebrat el Cap d’Any amb focs artificials a Austràlia, i també el nou any tailandès a Tailàndia.
Un dia va començar pujant el volcà més alt de Taiwan, va continuar navegant pel riu subterrani de Puerto Princesa —una de les set meravelles naturals del món— i va acabar entre elefants en un safari per Sri Lanka.
Terratrèmols a les Filipines, un mes sense electricitat a Siargao, el supertifó Yagi al Vietnam, riuades a Indonèsia, un avortament d’aterratge a Singapur i fins i tot una picada de caravel·la portuguesa. Però si una cosa sí que vaig saber esquivar… va ser l’atac de dos elefants salvatges que em vaig trobar de nit, sol, enmig de Sri Lanka.
He menjat sushi acabat de tallar a les llotges del Japó… i també cocodril a Austràlia, ralla a Malàisia, medusa a Tailàndia, granota a Cambodja, orella de mar i tofu pudent a Taiwan, balut a Filipines i peix cap de serp en un restaurant perdut de Vietnam.
He dormit al costat d’una foguera en plena selva tailandesa i m’he despertat en una piscina infinita amb vistes a Bangkok. Però també hi ha hagut nits sense dormir: una vegada vaig començar perdent una mà al casino Marina Bay Sands de Singapur, però en comptes d’anar a dormir, em vaig liar de festa pels carrers de Población a Manila. Després va venir Lan Kwai Fong a Hong Kong, Chinatown a Kuala Lumpur… i quan em vaig voler adonar, ja estava veient sortir el sol sota els viaductes de Yuanshan, a Taipei.
Un dia vaig fumar marihuana a Phuket, vaig mastegar betel a les Maldives i vaig beure Arak casolà a Lombok. A Sri Lanka vaig haver de fugir en moto de la policia amb metralladores, però no vaig arribar gaire lluny… perquè em van acabar detenint a Okinawa, al Japó. Allà, els meus amics japonesos estaven convençuts que hem tancarien tres anys a la presó per tot el que havia fet, però al final “només” van ser 12 dies. Vaig ser el pres número 344, em vaig fer amic d’un yakuza i vaig protagonitzar el pitjor aniversari possible per al meu pare. Vaig desaparèixer sense deixar rastre el dia del seu aniversari i la meva mare va acabar denunciant-ho als Mossos d’Esquadra. Durant uns dies, vaig ser oficialment una persona desapareguda.
El meu aniversari va ser força millor: la Clara em va fer bufar les espelmes a Hoi An, al Vietnam, i ho vaig acabar celebrant amb el Mini i el Berni fent enduro amb moto per la selva més profunda d’El Nido, a Palawan. Després d’un mes intens per Filipines amb aquests dos terratrèmols, vaig necessitar una mica de pau… i res millor que una sessió de ioga a Ubud amb el Ruxi. Ja que hi érem, vam acabar llogant una vil·la amb piscina a Lombok i ens hi vam quedar un mes i mig.
Però tampoc et pensis que he anat fent gaire l’inconscient… Bé, excepte aquell dia que em va enganxar la pitjor tempesta de la meva vida mentre surfejava als penya-segats d’Uluwatu. La corrent em va arrossegar mar endins i vaig pensar que no en sortia, però per sort va aparèixer el Rhys, un socorrista australià que em va rescatar. També vaig acabar de paquet amb la Tata, una noia russa, i vam tenir un accident de moto a Sri Lanka. Tot i així, la història no va acabar malament: em va venir a veure a Bali i vam sopar junts al que diuen que és el millor restaurant d’Indonèsia. I a Siargao… ai Siargao… unes ampolles de vi, cavallets en moto, i final a l’hospital. Aquesta vegada, per sort, no era jo el pacient: li va tocar al Mini rebre antibiòtic per vena.
I també hi ha hagut dies de calma. Cafès sense pressa amb la Thalia i el Pere a l’Ohm Cafè, un creuer tranquil per Ha Long Bay amb els meus pares, tarda de pomada amb la Michelle, snorkel entre mantes gegants a les Maldives, banys a la piscina de la nova vil·la del Raimis a Canggu.
Una nit de karaoke amb la família de la Colen a Manila, road trips amb la Sandra cap a Mawi, esmorzar sopa de cacauet amb xurro amb el Kevin a Taipei, relax a la piscina de la vil·la de Lombok amb el Sergi, llargues sobretaules amb el Carlos, el Manuel i el David a Katiet.
Escriure al diari de l’Anna, dinars als hawkers de Singapur amb la Montse i el Ramon, un casament a Lombok… i fins i tot un dinar de Nadal compartit amb el Luca i el Xavi en un ressort filipí.
He viatjat mig món perseguint la mítica onada perfecte. He surfejat l’energia salvatge d’un tifó a Da Nang, al Vietnam; he compartit onades amb dofins i he tingut un cara a cara inesperat amb un tauró de tres metres a Austràlia. Però si hi ha dues sessions que no oblidaré mai són les de Mentawai, a Indonèsia: dues onades world class. A Macaronis em vaig ficar dins un tub per primera vegada, i a Lance Right… l’onada em va trencar la taula per la meitat, em va estampar contra el reef i m’ha deixat unes maques cicatrius a l’esquena de record.
Després de recórrer mig món perseguint l’onada perfecta, he entès que no existeix. O potser sí… però no és una onada. És cada lloc, cada conversa, cada persona que s’ha creuat al meu camí. Aquest viatge no ha estat mai sobre arribar enlloc, sinó sobre tot el que he viscut pel camí. I aquest camí, sense la gent que l’ha compartit amb mi, no hauria tingut sentit. Gràcies per formar-ne part.
Vaig començar aquest viatge a Sri Lanka, i el tanco també aquí. Els primers dies vaig fer un safari i vaig “veure” un lleopard… o, més ben dit, la seva cua penjant d’un arbre a 300 metres. Els guies em van dir que havia tingut molta sort: només n’hi ha uns 800, i gairebé es impossible veure’n un.
Ahir, últim dia del viatge. Anava sol en taxi cap a l’aeroport, travessant una carretera buida, quan, de sobte, dos lleopards al mig de l’asfalt. Un va fugir. L’altre es va quedar. Ens vam acostar a poc a poc. Vaig baixar la finestreta. I tot es va aturar. El tenia davant. I, sense buscar-ho, les mirades es van creuar.
Uns segons. Només això. Però va semblar un comiat.
Com si el destí m’hagués guardat aquest moment per al final. Com si aquell lleopard… fos el meu darrer record de viatge. El lleopard de Yala.
Última entrada. Aeroport de Qatar. Em preparo per embarcar al meu vol número 33. El pròxim destí? La Patum de Berga. Han passat 471 dies des que vaig marxar amb un somni al cap, i avui puc dir que no només l’he perseguit… l’he atrapat. No em quedarà mai el dubte de què hauria passat si m’hi hagués atrevit. Perquè m’hi vaig atrevir. I ara aquest somni… forma part de mi.
